La realitat és que els governs saben gairebé tot de nosaltres i nosaltres poc d’ells i la privacitat no és més que un problema més a afegir als molts uns altres que ja tenim en aquest país, en un moment en què s’estan qüestionant institucions, que fins a la data crèiem sòlides, valors que enteníem obvis, principis pels quals ens regíem i drets que donàvem per adquirits.
En aquest entorn tan poc favorable, hi havia motius perquè, en aquesta legislatura, es volgués aprovar la nova llei orgànica de protecció de dades. La majoria de països europeus ja havien adaptat la seva legislació al Reglament General Europeu de Protecció de Dades (d’ara endavant, “RGPD”), la norma que obliga a tots els que tracten la informació de 500 milions de ciutadans de la Unió Europea.
Els Estats han d’adequar-se a les innovacions tecnològiques i ser transparents en els seus múltiples tractaments de bases de dades per a poder dur a terme una administració més eficaç. Per a l’organització d’eleccions legítimes, les coalicions electorals i els partits polítics ja tenen accés al cens electoral, però ara, amb la nova Llei de Protecció de Dades, s’ha aixecat la polèmica de si aquests partits polítics podran tenir accés i tractar les nostres opinions ideològiques de mode general, no de mode excepcional mitjançant autorització que és com es contempla en el Considerant 56 del RGPD.
La qüestió és que, el sol dubte de si hi ha en la nova llei hi ha una habilitació general als partits polítics per a recopilar opinions polítiques i el sol esment a la possibilitat d’entrar en la Web, sense informar si més no d’això, obren la porta a la desconfiança dels ciutadans censats. Com assenyalen diferents juristes, no era necessària aquesta polèmica disposició, al no afegir-se en ella més garanties i com que el dret a oposar-se al tractament ja està en la norma europea d’aplicació directa.
Adaptar la legislació estatal al RGPD obliga a aclarir i precisar el seu sentit d’acord amb la realitat del país, especificant les garanties de la norma europea. Els lleis han de ser clares i senzilles per a no generar inseguretat jurídica, evitant ambigüitats que obliguin a recórrer sempre als agències, als juristes, a especialistes o a professionals en anàlisis de cingles, impactis, etc.
Fins ara, la queixa era que la indústria d’Internet (Google, Amazon, Facebook i Apple) pogués entrar tècnicament en el contingut dels nostres missatges, correu electrònic o xarxes socials, decidint sobre l’ús i finalitat de les dades personals sense informar el ciutadà sobre l’entorn en el qual es mou, o què fa amb les seves dades.
Però si ara, d’acord amb aquesta nova llei de protecció de dades són, els que pretenen governar-nos i defensar la nostra privacitat, els que poden legalment i de mode general, entrar en les pàgines web, recopilar i utilitzar les nostres dades personals sobre opinions públiques, la desconfiança és major.
Genera temor en els ciutadans la mera possibilitat que es puguin crear perfils i bases de dades ideològics en creuar-se amb els del cens electoral del qual ja disposen.
Tal com estan les coses i tenint en compte l’interessant contingut de la llei en altres aspectes, en els quals no entrem aquí, queda esperar que un ràpid desenvolupament reglamentari aclareixi aquesta qüestió, faciliti el dret d’oposició i tranquil·litzi als ciutadans. És imprescindible la seva confiança en qualsevol regulació de l’entorn digital que potenciï la innovació i la circulació de la informació.
Esther Mitjans
Ex-Directora de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades i Professora Titular de Dret Constitucional de la UB
